PIRINEU DE LLEIDA

Hi ha pocs indrets al nostre país on la natura es manifesti de manera més imponent i en estat més pur. El Pirineu de Lleida abraça una àmplia extensió dels Pirineus centrals i comprèn una gran varietat de paisatges naturals, des de muntanyes i valls fins a rius i parcs naturals, que conserven una biodiversitat única al nostre territori. De fet, concentrats en aquesta regió, hi trobem dos parcs naturals i un parc nacional. El Parc Natural del Cadí-Moixeró és l’espai protegit català amb el nombre més elevat d’espècies de fauna i flora d’interès europeu, mentre que el Parc Natural de l’Alt Pirineu és el més gran de Catalunya. A més, el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici és l’únic parc nacional de Catalunya.

Us convidem a descobrir aquest indret privilegiat on es poden observar animals tan espectaculars com voltors, àguiles reials, aus rapinyaires o fins i tot isards, a més d’un tapís multicolor format per més de 4.000 espècies diferents de flora, 160 de les quals són endèmiques del territori.

Descobreix algunes de les activitats ecoturístiques que et pot oferir el Pirineu de Lleida

Amplia la informació amb el número PALLARS de la revista descobrir

Espècies

Fauna

Àguila daurada

Aquila chrysaetos

Com és

Ocell rapinyaire diürn, de més de 80 centímetres de llargada i 2 metres amb les ales obertes, una envergadura que no passa desapercebuda mentre vola. De color marronós, té el cap i el clatell d’un marró groguenc, mentre que la cua és més fosca, sobretot a la part final. Pot arribar a viure uns 25 anys.

On el pots veure

Au característica de zones muntanyoses i cingles, que a casa nostra s’ubica al Prepirineu i al Pirineu.

Com li agrada viure

Acostuma a mantenir-se quieta sobre una branca o a dalt d’un cingle. Quan vola planeja fent cercles amples.

Què menja

S’alimenta d’animals morts (ovelles, cérvols) i caça llebres, perdius, conills i altres ocells. És capaç de llançar-se en picat per agafar una presa, i assoleix velocitats superiors als 200 quilòmetres per hora.

Bones pràctiques

La població a casa nostra d’àguila daurada és vulnerable. Es calcula que hi ha al voltant d’unes 100 parelles d’individus madurs.

Àguila marcenca

Circaetus gallicus

Com és

Ocell rapinyaire diürn, que fa prop dels 70 centímetres de llargada i més de 170 centímetres amb les ales obertes. De color marronós, té la part superior del cos d’un to marró grisenc, mentre que la part inferior és de color clar, amb franges primes i fosques. En destaca el cap, de mida gran, amb uns ulls vius de color groc.

On el pots veure

És habitual veure-la a l’estiu (a l’hivern migra cap a l’Àfrica). S’ubica a les zones boscoses de la muntanya prepirinenca, especialment al Parc Natural de l’Alt Pirineu, al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici o a l’aiguabarreig del Segre i la Noguera Pallaresa.

Com li agrada viure

Fa el niu amb branques a dalt de les alzines i els pins. Quan ha de caçar, acostuma a volar planejant durant hores cercant les preses. Quan les veu, s’hi llença en picat a gran velocitat amb les ales tancades i agafa l’animal amb les urpes.

Què menja

Menja serps i sargantanes que busca en espais oberts.

Bones pràctiques

És habitual de veure a casa nostra, on consten al voltant d’uns 1.600 individus madurs.

Almesquera

Galemys pyrenaicus

Com és

L’almesquera és una espècie de talp semiaquàtic, únic representant del seu gènere, de mida petita (uns 14 centímetres de llargària) i uns 80 grams de pes. El tret més característic d’aquesta mamífer és el musell que té en forma de trompeta i que utilitza per trobar larves d’invertebrats sota l’aigua. Amb una cua tant o més llarga que el cos i el cap junts, presenta els peus posteriors grossos i palmats, amb els dits units per una membrana que l’ajuda a desplaçar-se sota l’aigua. De color gris fosc, té un doble pelatge amb l’objectiu de protegir-se de l’aigua i del fred.

On el pots veure

Es tracta d’una espècie molt poc coneguda i altament vulnerable que habita els nostres rius pirinencs en estat òptim de conservació. La seva presència és un bioindicador de qualitat ambiental. Es distribueix principalment pel Pirineu català, des del Ripollès fins a la Vall d’Aran, tot i que la distribució és irregular a causa del fort retrocés que l’espècie ha patit durant els darrers vint anys.

Com li agrada viure

És d’hàbits nocturns, viu en parella en caus al costat dels rius, on també es fa càrrec de les cries.

Què menja

Durant la nit surt a caçar petits animals aquàtics que captura a l’aire lliure amb la trompa. S’alimenta de crustacis i de larves d’insectes. Com que és un animal de sang calenta que viu en aigües fredes, segons l’època de l’any necessita ingerir molt menjar, una quantitat equivalent a la meitat del seu propi pes.

Bones pràctiques

El fet que sigui un animal altament vulnerable provoca que no aconsegueixi sobreviure en cas que el seu hàbitat natural s’alteri. Malauradament hi ha diversos factors que explicarien el retrocés important d’aquesta espècie, entre els quals hi hauria la contaminació dels rius, la captació d’aigua per al consum humà i agrícola o les riuades catastròfiques, entre d’altres.

Aufrany

Neophron percnopterus

Com és

És el més petit dels quatre carronyaires que viuen a casa nostra. Fa entre 60 i 70 centímetres de llargada i 160 centímetres amb les ales obertes. Té el plomatge blanc amb tons groguencs que provenen dels carotenoides dels ous i excrements que menja. La cara és groga (sense plomes ni plomissol) i les ales i la cua són blanques.

On el pots veure

Viu en zones muntanyoses amb cingles. A casa nostra el gruix poblacional es concentra a la Ribagorça, el Pallars Jussà i a la Noguera, tot i que també presenta una densitat elevada a l’Alt Urgell.

Com li agrada viure

És un ocell longeu que pot arribar a viure més de 35 anys i que arriba a Catalunya durant la primavera per tornar cap a l’Àfrica a la tardor. Nidifica en petites coves o forats dels penya-segats i acostuma a apropar-se a les vaques per menjar-ne les paparres.

Què menja

S’alimenta de restes d’animals morts (conills, ocells, rèptils i peixos) i de les parts més toves dels cadàvers d’animals grans. També consumeix ous que trenca amb el bec. Si l’ou és molt gran, el llença a terra o el trenca amb una pedra.

Bones pràctiques

Actualment el trobem a moltes zones dels Pirineus i del Prepirineu, ja que l’espècie ha viscut una lleugera recuperació.

Ballester

Apus melba

Com és

Ocell similar al falciot de mida gran, d’uns 21 centímetres de llarg, de colors bruns amb la part inferior blanca i una franja marronosa al pit. El nom prové de la forma que adopta en ple vol, en forma de ballesta.

On el pots veure

És visible a les àrees muntanyenques del Montsec, al nord de les Terres de Ponent, o als tossals d’Almatret, al sud.

Com li agrada viure

És un ocell sociable, que emet un cant fort amb refilets. Construeix un niu de fang, en forma de tassa, en penya-segats costaners, zones muntanyoses o edificis en runes, un nou medi que ha colonitzat amb èxit.

Què menja

S’alimenta d’aeroplàncton, petits insectes que porta l’aire.

Bones pràctiques

Podreu identificar el ballester mentre vola gràcies al xiscle característic. La seva població no preocupa, ja que és una espècie en augment com a nidificant sobretot als nuclis urbans. De moment se n’ha localitzat una comunitat que oscil·la entre els 42.000 i els 104.000 individus madurs, segons el SIOC.

Cabirol

Capreolus capreolus

Com és

És el més petit dels tres cèrvids que viuen als Pirineus, juntament amb el cérvol comú i la daina. Pesa entre 20 i 25 quilos i es caracteritza per ser molt àgil (d’aquí l’expressió de fer una cabriola o cabirola). El cabirol aconsegueix escapolir-se de les preses gràcies als salts potents que fa amb les potes posteriors, llargues i amb una musculatura ben desenvolupada. Es caracteritza per tenir una taca negra al musell, les orelles grans i un escut anal blanc amb pèl que s’eriça en cas de sentir-se amenaçat. Amb el pelatge roig a l’estiu i gris a l’hivern, identificarem els mascles per les dues banyes que tenen i que regeneren un cop l’any.

On el pots veure

Li agrada viure en zones de bosc dens amb obertures als prats de pastura. És una espècie que abunda als Pirineus gràcies a les diferents reintroduccions que s’hi han anat fent, tot i que pot ser difícil de veure perquè és un animal tímid i de costums crepusculars.

Com li agrada viure

No és un gregari que formi grans ramats. Les femelles viuen amb les cries i els mascles tenen tendència a estar sols o bé amb una femella i les seves cries. Durant el període de zel es poden sentir fent lladrucs, per això es diu que el cabirol borda amb l’objectiu de marcar el territori. Una de les particularitats d’aquesta espècie és que presenta diapausa embrionària, és a dir, que les femelles aturen el procés de gestació durant uns 170 dies a l’hivern i després continuen el desenvolupament de l’embrió per parir-lo entre el maig i el juny.

Què menja

S’alimenta de les fulles dels arbres i els arbustos, i també de brots tendres i baies.

Bones pràctiques

El llop és un gran depredador del cabirol, per tant, als boscos del nord-est de la Península amb presència d’aquest mamífer carnívor, és habitual que també hi hagi població de cabirols.

Cabra salvatge

Capra pyrenaica

Com és

Mamífer de dimensió semblant a la cabra domèstica, però més forta, amb el pèl marronós i la panxa blanquinosa. Té les potes fortes, més aviat negres, que acaben en peülles. En destaquen les dues banyes del mascle, corbades enrere, que poden arribar als 70 centímetres de llargada. Les de la femella són més petites i només arriben als 20 centímetres.

On el pots veure

Habitual dels ports de Beseit i del massís de Montserrat (Capra pyrenaica hispanica), a l’Alt Pirineu s’ha reintroduït una subespècie d’aquest mamífer, la Capra pyrenaica pyrenaica, també anomenada herc, extingida a la zona a finals del segle xix. Als Pirineus, ja se n’han comptabilitzat uns 150 exemplars, 15 dels quals viuen de manera estable a la part catalana.

Com li agrada viure

Acostuma a viure a les zones més altes de les muntanyes, a uns 2.000 metres d’altura, i habita indrets rocallosos i amb fort pendent, espais més abruptes que els que ocupen els isards. Durant l’estiu s’enfila als cims més alts, mentre que a l’hivern baixa cap als boscos.

Què menja

S’alimenta de les herbes que creixen a les escletxes de les roques i els líquens. No exerceix competència a les pastures.

Bones pràctiques

L’observació de la cabra salvatge es pot convertir en un reclam d’ús turístic en zones com l’Alt Pirineu. Es tracta d’un animal que cohabita amb els excursionistes, ja que no és gens espantadís.

Cercavores

Prunella collaris

Com és

Ocell compacte i arrodonit d’uns 18 centímetres de llarg amb franges de color bru rogenc als laterals, el cap i el pit de color grisenc i el coll blanquinós amb taques negres.

On el pots veure

De costums gregaris (formació de grups d’individus), viu a les muntanyes de la Mediterrània occidental i oriental a més de 3.000 metres d’altura durant l’estiu. Visible en espais naturals com el Parc Natural de l’Alt Pirineu, el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, la Reserva Nacional de Caça Alt Pallars – Aran i la Reserva Nacional de Caça Cerdanya-Alt Urgell.

Com li agrada viure

És una espècie que generalment nia per sobre dels 2.200 metres d’altura. Es pot observar caminant arrupit pels prats o rocams, o bé corrent ràpidament bategant les ales. De costums discrets i silenciosos, sovint passa desapercebut. A casa nostra, les màximes densitats es troben a l’Aneto i a l’Alt Pallars.

Què menja

Insectes a l’estiu i llavors i baies a l’hivern.

Bones pràctiques

La seva població no preocupa, ja que es calcula que hi ha entre 3.200 i 5.600 individus madurs.

Cérvol

Cervus elaphus

Com és

Mamífer de mida gran amb unes grans banyes ramificades que renova cada any durant la primavera i que el doten d’una imatge molt característica. Amb el pèl de color marró rogenc i una taca clara al voltant de la cua, el cérvol té les orelles llargues i la cua curta, així com unes potes llargues i primes que acaben en dues peülles. Té els sentits ben afinats, amb un bon olfacte, una bona oïda i una bona vista que l’alerten dels possibles perills.

On el pots veure

Viu en boscos oberts o amb clarianes on hi hagi herba. A casa nostra són abundants en diversos espais dels Pirineus, on durant els mesos de setembre i octubre se sent bramar els mascles per atraure les femelles que es troben en període de zel. La coneguda com a brama del cérvol s’ha convertit, els darrers anys, en un atractiu turístic important. Allotjaments i cases rurals organitzen sortides perquè els visitants puguin observar aquest espectacle natural, únic i singular. Un dels punts on es pot veure és a la Reserva Nacional de Caça de Boumort, entre les valls de la Noguera Pallaresa i el Segre, al Prepirineu occidental.

Com li agrada viure

Els cérvols descansen de dia i s’activen durant el vespre, la nit i la matinada. Mascles i femelles es mouen en ramats diferents i només es troben durant l’època d’aparellament. Els mascles més vells tenen un comportament més solitari i marxen cap a les parts altes de les muntanyes.

Què menja

Fulles i herba, tot i que també s’alimenta de glans i de brots d’arbustos.

Bones pràctiques

Tot i que durant temps enrere va ser eliminat dels nostres boscos, el cérvol s’ha introduït amb èxit al territori. Avui el podeu veure fàcilment en algunes zones dels Pirineus, al Parc Natural del Cadí-Moixeró, a la reserva de la serra del Boumort i en altres zones muntanyoses.

Daina

Dama dama

Com és

Mamífer herbívor de mida gran similar al cérvol, però amb les banyes en forma de pala que acaben en diverses puntes i la cua més llarga. Té el pelatge de color marró rogenc amb taques blanques, la panxa blanquinosa i les potes llargues i primes amb dues peülles al final. Fa entre 1,30 i 1,50 centímetres de llargada, entre 80 i 1,10 centímetres d’alçada i entre 50 i 80 quilograms de pes.

On el pots veure

Viu en boscos de muntanya en clarianes on hi hagi herba. Al nostre territori ha estat reintroduïda en algunes zones dels Pirineus.

Com li agrada viure

Com el cérvol, també acostuma a descansar de dia i moure’s cap al vespre, a la nit i la matinada. Les femelles i les cries es mouen en ramats diferents als dels mascles i només es troben durant l’època de l’aparellament, d’octubre a inicis de novembre. Aquest període es coneix com la ronca, ja que els mascles marquen territori i competeixen entre ells emetent uns forts roncs.

Què menja

S’alimenta d’herba i de fulles i brots d’arbres i arbustos.

Bones pràctiques

La presència de la daina a casa nostra és fruit de les diferents reintroduccions que s’han portat a terme al llarg de la història

Gall fer

Tetrao urogallus

Com és

Espècie de gallinàcia que viu als boscos de pi negre i pi roig del Pirineu. El mascle pot arribar a fer fins a 4 quilograms de pes, té el cos arrodonit, la cua llarga, les ales amples i el bec blanquinós. De color negre, presenta tons verds i blavosos al coll i al pit. En destaquen les carúncules vermelles que exhibeix per sobre de l’ull i les taques blanques a l’altura de les espatlles. La femella, per contra, és molt més petita que el mascle, amb tons marronosos, una taca taronja al pit i una carúncula vermella sobre l’ull.

On el pots veure

Es tracta d’una de les espècies més emblemàtiques de les comarques pirinenques, que viu a altures d’entre els 1.500 i els 2.300 metres i que no fa cap migració al llarg de l’any. La demarcació de Lleida, especialment a les comarques de la Vall d’Aran, l’Alta Ribagorça, el Pallars Sobirà i l’Alt Urgell, concentra la major part de la població de casa nostra.

Com li agrada viure

És un ocell de gran envergadura, molt difícil d’observar, que habitualment es mou per terra i que no surt del bosc gairebé mai. Conegut per alguns experts com el fantasma del bosc, la seva presència al nostre medi és indicador de bona salut ambiental.

Què menja

A l’estiu s’alimenta de fruits i brots de fulles del boix, avets, pins i boixerola. Durant l’hivern s’alimenta bàsicament d’agulles de pi.

Bones pràctiques

Es tracta d’una espècie en perill d’extinció que ha patit una forta davallada durant els últims anys a causa de diversos factors, entre els quals hi ha les molèsties causades per la presència humana. Si seguim les recomanacions dels parcs naturals vinculades a la protecció d’aquest ocell durant les diferents estacions de l’any, podem ajudar a mantenir la població de gall fer.

Gat fer o gat salvatge

Felis silvestris

Com és

De característiques similars a les d’un gat domèstic tigrat, els trets més identitaris del gat fer són les ratlles negres que presenta darrere el coll, la línia negra dorsal i una cua gruixuda amb anells negres a la part final. Alhora, es distingeix per tenir la cara més arrodonida que el gat domèstic, així com una aurèola blanca a la part inferior del musell.

On el pots veure

Ocupa sobretot les zones del Pirineu i el Prepirineu, així com altres zones de muntanya mitjana més aïllades com el Montseny, Prades i els ports de Tortosa-Beseit.

Com li agrada viure

Opta per zones on es combinen boscos de roure, pi o faig, amb espais més oberts, ja siguin prats, conreus o arbustos, on acostuma a trobar l’aliment.

Què menja

S’alimenta de talps, musaranyes, ratolins i ocells, entre altres animals petits.

Bones pràctiques

El gat fer és l’únic felí autòcton que viu actualment a Catalunya i probablement un dels mamífers més desconeguts, a causa del comportament fugisser i nocturn. Tot i que hi ha diverses espècies de gat salvatge, la que trobem a casa nostra prové de la variant europea. Es tracta d’una espècie protegida, que viu principalment amenaçada per la pèrdua i fragmentació del seu hàbitat, és a dir, la manca de superfícies on es combinen els boscos i els espais oberts.

Graèllsia

Graellsia isabellae

Com és

Papallona de gran envergadura (entre 65 i 100 mil·límetres), amb les ales verdes, unes vistoses taques encerclades de negre al centre i les venes de color castany. A diferència de les femelles, els mascles tenen unes cues grans i les antenes plomoses, mentre que les femelles tenen la cua més curta i les antenes filiformes. Diuen que és una de les papallones més boniques d’Europa, d’un valor extrem per als col·leccionistes entomològics, motiu pel qual s’ha vist perseguida i amenaçada en algunes regions.

On el pots veure

És una espècie molt associada als boscos de coníferes, especialment de pi roig. A casa nostra, en podem localitzar al Parc Natural de l’Alt Pirineu, l’espai protegit més extens de Catalunya, una de les zones amb més diversitat de papallones d’Europa, amb un cens de 910 espècies diferents, aproximadament el 61 % de les catalogades a Catalunya.

Com li agrada viure

Després de la còpula, les femelles ponen entre 100 i 150 ous fecundats a les branques dels pins. Quan la larva neix, entre 18 i 30 dies més tard, comença a alimentar-se d’agulles de pi. Durant un mes i mig les erugues passen per cinc fases fins que baixen a terra a fer el capoll. Durant la tardor i l’hivern passa l’etapa de crisàlide fins a la primavera següent.

Què menja

S’alimenta principalment d’agulles de pi, d’aquí que moltes vegades sigui víctima dels pesticides que s’utilitzen per a la processionària del pi.

Bones pràctiques

Es tracta d’una espècie inclosa a la llista d’espècies protegides i amenaçades del nostre territori. Els pesticides, juntament amb les activitats forestals o la il·luminació artificial de les zones rurals, en suposen la principal amenaça.

Granota roja

Rana temporaria

Com és

Granota robusta que pot assolir fins als 100 mil·límetres de longitud, amb el musell arrodonit, els ulls notablement separats i el timpà visible. Pot tenir un color variable, que va des del rosat fins a l’oliva, passant pel rogenc, el groguenc o fins i tot el negre, amb taques més fosques o bé uniforme. En destaca la taca negra timpànica que té darrere de l’ull, així com la banda labial groga. En el cas d’aquesta espècie, el mascle és més petit i tou que la femella, amb un to blavós a la gola i callositats negres a la mà.

On el pots veure

Present als prats i a les mulleres dels Pirineus, on és força abundant, també la podem trobar amb menys freqüència a rierols i zones boscoses. Principalment ocupa des dels estatges montans (zona altitudinal mitjana) fins als alpins dels Pirineus, certs punts dels Prepirineus i algunes muntanyes mitjanes.

Com li agrada viure

Es tracta d’un animal tranquil i no gaire àgil, que acostuma a viure en ambients aquàtics durant l’època reproductora. Posteriorment s’allunya de l’aigua i es mou per entorns humits. La trobarem en aigües calmades no massa profundes i de vegades pot aprofitar estanys i basses artificials o petits embassaments. Tot i que és un animal crepuscular, es deixa veure durant el dia –especialment durant el període reproductiu–, i també a les localitats més altes, on probablement les nits són massa fredes.

Què menja

S’alimenta d’insectes diversos, com dípters (mosques, mosquits, tàvecs), coleòpters (escarabats), himenòpters (formigues, borinots, abelles, vespes) o larves de lepidòpters. En aquest cas no captura les preses ràpid, sinó que roman immòbil llargues estones i caça a l’aguait.

Bones pràctiques

Tenint en compte que la granota roja és d’un habitant de climes freds i capaç de sobreviure períodes curts de congelació a temperatures de -4 ºC, el canvi climàtic i l’increment de les temperatures es percep com una amenaça general per a aquesta espècie.

Guineu

Vulpes vulpes

Com és

Mamífer de la família dels cànids, de cos esvelt i pelatge suau. Té el llom d’un color marró-rogenc, mentre que la panxa i les potes són blanques. La mida és un dels trets més característics d’aquest animal, ja que és més petit que els llops i fins i tots que els gossos domèstics.

On el pots veure

Present a tot el territori, on es calcula que hi ha uns 15.000 exemplars, la guineu habita les àrees rurals i els boscos del Prepirineu i el Pirineu de Lleida. També la podem trobar als secans de Lleida, on potser les podreu veure passejant entre els camps de la serra d’Almenara o a prop de l’estany d’Ivars i Vila-sana.

Com li agrada viure

És molt previnguda i fuig ràpidament dels humans. De dia descansa dins del cau que excava en espais secs i amagats. Com que l’utilitza durant molts anys, el va engrandint amb noves galeries. És en aquest cau on també té les cries, entre tres i quatre en cada cadellada. La guineu marca el territori a través dels excrements, de l’orina i de la fortor que deixen anar les glàndules que té al costat de la cua.

Què menja

Li agrada menjar de tot, des d’ous d’ocells fins a fruits, passant per insectes, cucs i fins i tot és capaç de menjar restes d’escombraries. No mastega l’animal caçat, sinó que engoleix les peces senceres. Si no se l’acaba, enterra allò que ha sobrat en diversos amagatalls que excava a terra lluny del cau.

Bones pràctiques

No és una espècie que es trobi amenaçada al nostre territori. En determinades zones es poden prendre mesures per controlar-ne la població, en cas que puguin causar danys a la ramaderia o als conreus.

Isard

Rupicapra pyrenaica

Com és

Bòvid autòcton dels paisatges del Pirineu de Lleida, d’aspecte semblant a la cabra, d’uns 75 centímetres d’alçada i entre 1 i 1,30 metres de llargada. De pèl marró groguenc, amb una ratlla més fosca a l’esquena i una franja més clara als costats del coll, en destaquen les dues banyes petites i primes que té al cap (més gruixudes en el mascle), amb la punta corbada cap enrere. Les potes, fortes i resistents, acaben en unes peülles molt dures que li permeten enfilar-se per les roques amb facilitat.

On el pots veure

Amb una població que oscil·la al voltant dels 20.000 exemplars a casa nostra, l’isard s’estén per tot el Pirineu i el Prepirineu català. En destaca la xifra que podem trobar a la Reserva Nacional de Caça de Boumort, al Prepirineu occidental, un espai creat amb la finalitat de protegir, fomentar i aprofitar les espècies animals que hi habiten en estat salvatge. Durant l’estiu potser el veureu pujant els cims més alts, mentre que a l’hivern baixa fins a la vora dels boscos per trobar aliments.

Com li agrada viure

És un escalador excel·lent, molt àgil, a qui li agrada enfilar-se als llocs més difícils. Forma ramats, si bé mascles i femelles només es reuneixen durant l’aparellament. L’agudesa dels seus sentits li permet allunyar-se dels perills amb facilitat.

Què menja

S’alimenta d’herba, ja que és un animal remugant.

Bones pràctiques

Després d’una forta davallada de la població, especialment en comarques com l’Alt Pallars, a conseqüència de diferents malalties, actualment la població al territori va en augment.

Llop

Canis lupus

Com és

Avantpassat directe del gos domèstic, el llop és el cànid vivent més gran que existeix, amb un pes que oscil·la entre els 40 quilos en els mascles i uns 37 quilos en les femelles. A diferència d’altres espècies de cànids, té les orelles menys punxegudes, el tors més curt, la cua més llarga i el musell més escapçat. El pelatge és tigrat i es compon de tons grisos, negres, marrons i blancs.

On el pots veure

A casa nostra s’han trobat llops dispersants a les comarques lleidatanes de l’Alt Urgell, l’Alta Ribagorça, la Cerdanya, el Pallars Sobirà i el Solsonès.

Com li agrada viure

El llop és capaç de viure en qualsevol medi on trobi aliment i refugi. Durant les tres últimes dècades, la millor tolerància social cap a aquest mamífer li ha permès tornar-se a establir en àrees d’Europa molt humanitzades, i també en zones agrícoles on amb prou feines es poden trobar ungulats silvestres. Normalment el veurem formant manades on hi ha sempre un mascle i una femella dominants, que són els que tenen les cries, entre quatre i sis cadells per ventrada.

Què menja

Es tracta d’un mamífer estrictament carnívor, que depreda des d’animals petits fins a grans ungulats.

Bones pràctiques

Fa 23 anys que aquest mamífer carnívor ha tornat a formar part de la nostra fauna, procedent de les poblacions italianes, i no de les ibèriques. Per tal de preservar l’espècie es recomana preservar els boscos o bosquines aïllats, estudiar l’efecte dels parcs eòlics i, també, condicionar la xarxa viària per reduir l’efecte barrera i els atropellaments.

Llúdriga

Lutra lutra

Com és

Capaç de moure el cos a gran velocitat i de bussejar sota l’aigua, la llúdriga és un mamífer de cos allargat que pot arribar a fer 1 metre de llarg i 20 quilos de pes. Té el cos recobert d’un pèl espès i fi, de color marró amb tonalitats blanques a la panxa i al coll. Amb el cap ample, les orelles i els ulls petits i les potes curtes i gruixudes, en destaquen una mena de barbes que li pengen del musell. Té els dits de les potes units per una membrana i la cua ampla. El mascle és una mica més gran que la femella.

On el pots veure

Inclosa dins del catàleg de fauna salvatge autòctona amenaçada i considerada una espècie protegida, la llúdriga és present avui a totes les comarques catalanes gràcies als plans de recuperació de l’espècie dels anys noranta i a la millora dels hàbitats. La trobem en abundància als grans rius de Lleida, com són el Segre, la Noguera Pallaresa i la Noguera Ribagorçana, fins a l’Ebre. I també ha recuperat alguns dels espais dels secans de Lleida on feia temps que no habitava, com l’estany d’Ivars i Vila-sana.

Com li agrada viure

Li agraden les aigües netes i transparents, fet que provoca que només la trobem al curs alt d’alguns rius. De fet, la llúdriga és un bioindicador de la qualitat de les aigües. La seva presència ens indica que els nostres rius tenen un bon estat de salut.

Què menja

Petits peixos, granotes i altres animals aquàtics.

Bones pràctiques

Malauradament, la llúdriga ha patit molt la contaminació dels rius i una cacera excessiva. Actualment no pot ser caçada, capturada ni molestada.

Marmota

Marmota marmota

Com és

Rosegador de mida gran que fa entre 50 i 60 centímetres de llarg i que pot pesar fins a uns 8 quilos de pes. De color marró grisós, el ventre groguenc, les orelles petites i la cua negra, té les potes curtes amb unes ungles fortes amb què excava els caus.

On el pots veure

Viu als Pirineus. Li agrada fer caus profunds a sota terra, on viu en grup.

Com li agrada viure

És un mamífer que hiverna de l’octubre fins a l’abril. Durant la primavera i a l’estiu, passa hores asseguda fent xiulets que se senten de lluny, amb els quals es comunica amb les altres marmotes per avisar-les del perill.

Què menja

Es tracta d’un animal herbívor que s’alimenta d’herbes i d’arrels.

Bones pràctiques

Les marmotes han arribat a casa nostra procedents de repoblacions franceses. Actualment, la població d’aquest mamífer és estable a banda i banda de la serralada. La millor època per poder-les observar és durant l’estiu i la primavera.

Merla roquera

Monticola saxatilis

Com és

Ocell d’uns 19 centímetres de llargària i uns 50 grams de pes. El mascle té el cap, el coll i l’esquena de color blau, mentre que el carpó és blanc i la resta del cos adopta un color més vermellenc. La femella, en canvi, té uns colors més terrosos.

On el pots veure

La població de la merla roquera és dispersa a les terres de Lleida, tot i que esdevé més comuna cap al nord i més excepcional cap al sud. És habitual dels ambients de muntanya, com a la serra del Montsec, el Parc Natural de l’Alt Pirineu, al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici o a l’aiguabarreig del Segre i la Noguera Pallaresa.

Com li agrada viure

Habitual de les zones rocalloses, acostuma a estar a l’aguait des d’una pedra elevada per capturar les preses. Si no hi parem, atenció pot passar desapercebut, malgrat el color vistós dels mascles i l’hàbitat obert on viu.

Què menja

Insectes, cucs, mol·luscs, baies i aràcnids.

Bones pràctiques

És un ocell estival, migrador de llarga distància que passa l’hivern a l’Àfrica. El seu estat de conservació a Catalunya és vulnerable, amb una població d’uns 3.000 individus madurs.

Mussol pirinenc

Aegolius funereus

Com és

Au de mida petita i aspecte gris blanquinós, amb uns ulls grocs molt vistosos i uns cercles facials de color negre. Destaca per la capacitat que té per captar el so provinent de 360º gràcies als forats de les orelles, orientats un amunt i l’altre avall. Aquesta condició li suposa una gran eina per localitzar preses de manera molt ràpida, fins i tot a la neu.

On el pots veure

És un ocell molt difícil de veure que passa el dia amagat en forats d’arbres en boscos pirinencs a 2.000 metres d’altura. A finals d’hivern, quan està en zel, és possible sentir-lo durant la nit.

Com li agrada viure

Viu en boscos de pi negre o avetoses, a partir dels 1.700 metres.

Què menja

Caça musaranyes, ratolins i talpons de nit, fins i tot a l’hivern.

Bones pràctiques

És un ocell que habita a la tundra àrtica, condicions que troba reproduïdes al Pirineu català. Tot i no ser una espècie abundant, es calcula que habita pràcticament tots els boscos subalpins del nostre territori.

Os bru

Ursus arctos

Com és

Mamífer autòcton dels Pirineus, que va arribar al llindar de l’extinció a la dècada dels anys noranta del segle passat. De grans dimensions –pot arribar als 2 metres de longitud i a fer 300 quilos de pes–, el seu pelatge pot ser de tons variats, des del marró fosc, passant pel daurat clar, fins a diferents tonalitats de grisos. Les cries solen tenir un collar blanquinós més o menys ample al voltant del coll, marca que habitualment desapareix a partir de l’any.

On el pots veure

És un animal de costums molt discrets, per la qual cosa és molt difícil observar-lo. Actualment, se n’han comptabilitzat 25 individus en una àrea estable del nord del Parc Natural de l’Alt Pirineu. A l’Alt Àneu, hi és present de manera regular, mentre que també es desplaça a la vall de Cardós i, en menys mesura, a la vall Ferrera.

Com li agrada viure

Requereix d’un mosaic de boscos de muntanya, zones de matoll amb pastura i àrees pedregoses. L’estiu i la primavera són les estacions de màxima presència en entorns emblemàtics com el Parc Natural de l’Alt Pirineu (entre el Pallars Sobirà i l’Alt Urgell), quan s’alimenta en zones de prats humits i aprofita avellanes verdes, gerds, nabius i altres fruits del bosc. A la primavera, moment en què té lloc el zel, els mascles fan grans desplaçaments.

Què menja

Tot i la creença que és un gran depredador, l’os bru s’alimenta principalment de matèria vegetal (entre el 75 i el 80 % de la seva dieta), mentre que només entre un 20 i un 25 % de l’aliment és d’origen animal (carronya i invertebrats). Puntualment, si té l’ocasió de fer-ho, pot atacar animals domèstics, tot i que l’agressió als ramats a casa nostra s’ha reduït al mínim gràcies a una gestió correcta.

Bones pràctiques

Coincidir directament amb un os a la muntanya és pràcticament impossible. Els Agents Rurals recomanen que qui tingui la sort de trobar algun rastre (pèls, excrements, marques als arbres o petjades) de l’os bru que ho documenti tan bé com sigui possible i ho comuniqui a les oficines del parc natural o del Cos d’Agents Rurals.

Pardal d’ala blanca

Montifringilla nivalis

Com és

Ocell d’alta muntanya, lleugerament més gros que el pardal comú (Passer domesticus) i el pardal roquer (Petronia petronia) d’uns 18 centímetres de llarg, amb el cap gris i la gola negra.

On el pots veure

És una de les deu espècies en més greu perill d’extinció a escala mundial a conseqüència del canvi climàtic. Es localitza només als Pirineus, específicament a la Vall d’Aran i a comarques adjacents.

Com li agrada viure

Nia exclusivament en prats alpins amb pedres i roques, situats per sobre dels 2.200 metres. En aquest sentit, no es té gaire mena d’informació sobre la seva reproducció, atesa la dificultat de trobar els nius i d’accedir al medi alpí on nia. Durant l’hivern, bona part de la població nidificadora fa moviments d’intensitat variable cap a zones més baixes.

Què menja

Llavors i insectes.

Bones pràctiques

Tot i que és un ocell no espantadís, només hi ha confirmació de la seva reproducció al Pallars Sobirà. Es calcula que a Catalunya hi pot haver una població d’entre 10 i 40 individus.

Pela-roques

Tichodroma muraria

Com és

També anomenat aranyer o picaaranyes, el pela-roques és un ocell més aviat petit (de 14 a 17 centímetres) i que destaca pels colors gris pissarra i vermell, que no comparteix amb cap altre espècie d’ocell. Té les ales molt amples i arrodonides, que li serveixen per enfilar-se a les parets verticals de pedra dels penya-segats, i també als campanars dels pobles de muntanya, mentre busca aranyes i insectes que caça hàbilment amb el bec fi i decorbat.

On el pots veure

Present a les àrees pirinenques més interiors de les Terres de Ponent, fora de l’època de cria el podem observar en tota mena de relleus abruptes i ocasionalment en pobles de les terres de Lleida. En relació amb els espais naturals, se n’han identificat exemplars al Parc Natural de l’Alt Pirineu i al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.

Com li agrada viure

Es tracta d’un ocell que no abandona mai els penya-segats, els cingles i les tarteres. Durant la nidificació mostra predilecció pel límit superior del pi alpí i per les parets situades en gorges de torrents o que siguin ombrívoles. A l’hivern li agrada ocupar aquest mateix hàbitat a menys altura.

Què menja

Mol·luscs, aràcnids i altres artròpodes que captura sempre en parets, rocams i lleixes inaccessibles per a la majoria d’aus.

Bones pràctiques

Amb un estat de conservació vulnerable a Europa, a casa nostra se n’han identificat entre 130 i 200 individus madurs.

Perdiu blanca

Lagopus muta

Com és

Ocell de mida similar a la d’una gallina amb el cos robust i el plomatge completament blanc tret de la cua, que és negra a l’hivern i d’un marró grisós a la primavera. A l’estiu té el cos marró gris, amb les ales i la panxa blanques i la cua negra. Els mascles tenen els ulls resseguits d’un vermell vistós, mentre que les femelles llueixen la marca una mica més discreta. En destaquen els peus coberts de plomes fins a les ungles per protegir-se del fred i amb una forma semblant a les raquetes per poder caminar millor sobre la neu.

On el pots veure

És una espècie sedentària que viu tot l’any al medi alpí i que pot afrontar dures condicions climàtiques gràcies a un plomatge especial. Li agraden els prats alpins i subalpins a partir dels 2.200 metres. Als nostres Pirineus, el gruix de la població s’ubica entre la Vall d’Aran i la Cerdanya.

Com li agrada viure

És habitual que es mogui a poc a poc per passar desapercebuda, i camina més que no pas vola. El plomatge li canvia de color segons l’època de l’any per passar desapercebuda: a l’hivern, ben blanca i a l’estiu, amb tons grisos i marrons com les herbes i les roques.

Què menja

Fulles, tiges, llavors, fruits i insectes.

Bones pràctiques

La població de perdiu blanca als Pirineus no passa per un bon moment. Els accidents amb cables o la pèrdua d’hàbitat a causa de l’escalfament global fan que el nombre d’individus de l’espècie vagi a la baixa.

Sit negre

Emberiza cia

Com és

Ocell d’uns 16 centímetres i 20 grams de pes, amb el cap gris i llistes negres. Les parts superiors són de color castany i negre i les inferiors i el carpó, d’un castany rogenc. Té el pit gris.

On el pots veure

Li agrada viure a zones altes entre els 400 i els 2.000 metres d’altura en terrenys rocallosos. Al Pirineu de Lleida és present al Parc Natural de l’Alt Pirineu, al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici i a la Reserva Nacional de Caça Alt Pallars – Aran. També és present a l’aiguabarreig del Segre i la Noguera Pallaresa.

Com li agrada viure

Durant la nidificació és habitual veure’l a espais oberts en ambients muntanyencs més o menys escarpats i amb vegetació arbustiva. Fora de l’època de cria es deixa veure arreu, fins i tot en zones agrícoles.

Què menja

Durant la primavera i l’estiu s’alimenta de petits invertebrats, mentre que durant la resta de l’any menja llavors i plantes.

Bones pràctiques

És un ocell sedentari, que habita tot l’any a casa nostra.

Tallareta cuallarga

Sylvia undata

Com és

Ocell d’uns 13 centímetres de llargària, amb les ales curtes i arrodonides, el bec prim i la cresta poc marcada. En destaquen el color de l’iris i l’anell orbital, d’un roig ataronjat en els adults i més grisós en els joves. Té la part superior d’un gris cendra i la inferior d’un roig vinós, amb un pigallat blanquinós marcat a la gorja. Les potes són d’un taronja terrós.

On el pots veure

Espècie típica dels matollars del secà que desapareix quan aquests es van transformant en ambients arbrats. Visible en espais naturals del Prepirineu i el Pirineu de Lleida, com la serra del Montsec, als tossals d’Almatret, al Parc Natural del Cadí-Moixeró, a l’embassament de Sant Llorenç de Montgai i a l’aiguabarreig del Segre i la Noguera Pallaresa, entre d’altres.

Com li agrada viure

Nidifica en ambients assolellats i mediterranis, entre garrigues i a zones de vegetació abundant, així com a les plantes i als conreus secs.

Què menja

Insectes i baies.

Bones pràctiques

Ocell amb presència abundant al nostre territori, entre els 40.000 i 144.000 individus madurs.

Tallarol de garriga

Sylvia cantillans

Com és

Ocell petit d’uns 12 centímetres de llarg. El mascle és d’un color gris cendra i té la panxa blanquinosa i el pit entre marronós i rosat. En destaca el cercle vermellós que li envolta l’ull. La femella és de color gris marronós, amb tonalitats rosades i groguenques al pit. Té la cua llarga i l’aixeca cap amunt.

On el pots veure

Només és present a casa nostra del març a l’octubre, ja que durant l’hivern emigra a l’Àfrica subsahariana. Cal cercar-lo sobretot pel Pallars Jussà, l’Alt Urgell, el Solsonès, la Noguera i la Segarra i, cap al sud, per l’Urgell i les Garrigues.

Com li agrada viure

Li agraden les zones amb abundància de matolls i el sotabosc arbustiu de les pinedes i els alzinars.

Què menja

S’alimenta d’insectes, larves, aranyes i mores.

Bones pràctiques

Ocell difícil d’observar perquè s’amaga entre els arbustos. Si estem atents el sentirem quan canta en època d’aparellament perquè es fa molt evident.

Trencalòs

Gypaetus barbatus

Com és

Voltor de mida gran, que pot arribar als 1,50 metres de llarg i als 2,75 metres d’envergadura amb les ales obertes i fer 7 quilos de pes. Té una cua llarga i amb forma de cunya, amb el centre més allargat que la resta de costats. En destaquen les plomes ornamentals que té al costat del bec (semblants a una barba), la carúncula de color vermell viu del voltant de l’ull i l’iris blanc. El cos és pràcticament blanc o de color marronós. És un ocell que tarda entre sis i set anys a assolir la maduresa sexual i que pot ser molt longeu, ja que arriba a viure entre 25 i 40 anys.

On el pots veure

És relativament fàcil d’observar a les àrees de muntanya i rocalloses. Actualment, Catalunya en concentra el 20 % de la població europea amb una població concentrada a les comarques de la Ribagorça i els Pallars.

Com li agrada viure

Acostuma a vigilar les muntanyes resseguint les carenes buscant animals que hagin mort de manera natural. També visita canyets on es deixa bestiar per tal que els carronyaires el mengin. Quan ja té el ventre tip es pot quedar immòbil durant hores, sense fer cap activitat.

Què menja

És un ocell incapaç de caçar que s’alimenta d’animals morts (especialment grans com isards, ovelles, cabres i porcs). Li agrada menjar-se els ossos sencers i, quan aquests són massa llargs (com la columna vertebral d’una vaca), els agafa i els trenca llençant-los des de l’aire en zones rocoses (d’aquí el seu nom).

Bones pràctiques

La població del trencalòs s’ha recuperat molt bé de la gairebé extinció dels anys setanta. Actualment, la població compta amb uns 60 individus a Catalunya, que s’estan estenent fora de la seva distribució pirenaica tradicional.

Tritó

Calotriton asper

Com és

Amfibi que pertany a la família dels salamàndrids i que és endèmic del Pirineu. Els adults poden arribar als 15 centímetres de llarg, tenen el dors de color castany més aviat fosc, de vegades amb alguna taca groga o una ratlla contínua groga a l’esquena. Amb el ventre de to també groguenc, la larva presenta un color més clar amb taques fosques i amb cresta, només a la cua.

On el pots veure

El trobem a les dues vessants del Pirineu i en punts dels Prepirineus, entre els 500 i els 2.500 metres.

Com li agrada viure

És un animal molt adaptat a la vida en els torrents. En aquest sentit té la pell amb moltes berrugues i els extrems dels dits amb una estructura còrnia a l’altura de les ungles. Durant el període reproductiu, el tritó pirinenc abraça amb la cua la femella per transferir-li els espermatozoides i que no se’ls endugui el corrent. Posteriorment la femella pon els ous amagats entre escletxes i forats de les pedres. Quan les larves neixen, viuen a l’aigua durant un any. Després, fan vida terrestre fins a la maduresa sexual, quan tornen a l’aigua.

Què menja

S’alimenta de petits invertebrats aquàtics, tot i que també pot consumir petits vertebrats aquàtics com larves d’amfibis.

Bones pràctiques

Es tracta d’un animal molt sensible al canvi climàtic, a la contaminació, a la introducció de depredadors com la truita de riu i a l’alteració del seu hàbitat (torrents). Pot arribar a viure 25 anys.

Truita

Salmo trutta fario

Com és

Espècie endèmica del Pirineu que rarament supera els 60 centímetres de llarg i els 2 quilograms de pes, amb una coloració variable, entre tonalitats grogues i verdoses, amb pics negres i vermellosos característics.

On el pots veure

És un peix que trobem àmpliament distribuït per la majoria dels rius i barrancs dels Pirineus, on té un paper important, ja sigui per a la dinàmica de l’ecosistema fluvial com per a l’economia dels pobles de l’entorn. Aquesta espècie ha estat introduïda artificialment en diversos estanys d’alta muntanya, on no existia de manera natural.

Com li agrada viure

Viu en aigües dolces, netes, oxigenades i fresques, sobretot als estanys i als rius dels Pirineus. Segons l’època de l’any, fa petites migracions dins del mateix riu.

Què menja

Insectes i petits invertebrats.

Bones pràctiques

És una espècie molt apreciada pels pescadors, fet que ha provocat que hagi desaparegut en alguns rius a causa d’una pesca excessiva.

Voltor comú

Gyps fulvus

Com és

És l’ocell més gran que podem veure volant pel cel del nostre país, d’1 metre de llarg i més de 2,5 metres d’envergadura. És de color marró i negre, amb el coll blanc sense plomes. Té el bec fort i la cua curta, i les ales són grans i amples.

On el pots veure

El màxim nombre de colònies reproductores a casa nostra es localitza a les comarques del Pallars Jussà, la Ribagorça, la Noguera i l’Alt Urgell. A banda, se’n poden observar alguns grups a les comarques a prop de la ciutat de Lleida i alguns canyets on es poden alimentar voltors i se’n permet l’observació per gaudi.

Com li agrada viure

A prop de penya-segats rocosos i en petits grups. Acostuma a volar planejant, fent voltes per cercar menjar. Aprofita els corrents d’aire calent per elevar-se.

Què menja

S’alimenta d’animals morts, sobretot mamífers grans com ovelles, cabres, etcètera.

Bones pràctiques

No és difícil de veure a casa nostra, ja que és un nidificant regular amb una població d’uns 2.000 exemplars. Viu al voltant dels 25 anys.

Espècies

Flora

Avet

Abies alba

Com és

La capçada és cònica i l’escorça és llisa i de color gris platejat, a mesura que envelleix s’esquerda i s’enfosqueix. Les branques són perpendiculars al tronc, les fulles són linears, curtes i aplanades, i la pinya, que és el seu fruit, té forma cilíndrica. És un arbre molt alt que pot arribar als 50 metres d’alçària. Floreix a l’abril i al maig.

Estat de conservació

És una espècie abundant que es coneix amb molts noms: vet, pivet, avet blanc, avet comú, pi avet, sapí, abet, abete, aubet o auet.

On podem trobar-la

Prefereix les obagues fresques i humides, i el substrat ha de ser profund i permeable. Habita a l’alta muntanya, als Pirineus. N’hi pot haver en boscos purs, encara que és freqüent trobar-lo barrejat amb pins o faigs. N’hi ha a les avetoses i a les fagedes.

Usos i propietats

La fusta s’utilitza per fabricar paper, fer mobles i bigues. De les fulles i de la fusta s’extreu oli de trementina, que es fa servir en medicina, i de l’escorça també s’extreu trementina per fabricar pintures i vernissos.

Pi negre

Pinus uncinata

Com és

És un pi molt resistent capaç de viure sota condicions dures de fred, neu, vent i pendents rigorosos. Pot arribar als 25 metres d’alçària. La capçada és cònica, les fulles són curtes i les pinyes s’assemblen a un eriçó, són asimètriques. La flexibilitat de les branques és per suportar el pes de la neu, motiu pel qual pot tenir el tronc corbat.

Estat de conservació

Històricament la tala havia estat intensa per guanyar pastures. A les cotes altes li solen afectar les allaus, els pendents són més inclinats i la neu, més inestable.

On podem trobar-la

És l’arbre típic de l’estatge subalpí dels Pirineus. Li agrada el sòl humit i creix millor als solells que a les obagues.

Usos i propietats

Els pins negres situats a les capçaleres dels rius tenen un funció física i hidrològica per evitar inundacions. La seva fusta és de molta qualitat i fàcil de treballar. S’utilitza sobretot per a la construcció, l’embalatge industrial, els pals de telèfon, l’estella, instruments musicals o mobles. També se n’aprofita la resina per fer pega.

Pollancre

Populus nigra

Com és

El pollancre, també anomenat poll o xop, és un arbre caducifoli que pot arribar als 30 metres d’alçària. El tronc sol tenir bonys a la part inferior, l’escorça és gris blanquinosa i llisa quan és jove, per després arrugar-se. Les branques són robustes i després té unes branquetes amb fulles verdes per les dues cares, triangulars o romboidals amb els marges en forma de serra i la punta allargada. Encara que la forma de la copa és variable, sol ser oberta, estirada i poc densa.

Estat de conservació

No cal patir per la seva conservació, creix espontàniament en hàbitats diferents. Malgrat que rarament supera els cent anys, creix ràpid.

On podem trobar-la

Els agraden les terres humides i no salines, a prop dels rius, tant a la terra baixa com en la muntanya mitjana. És habitual als boscos de ribera, camps de conreu, les vores de camins o bardisses. També es pot cultivar.

Usos i propietats

Com que la fusta és poc resistent, s’utilitza per fer paper, fustes aglomerades, caixes de fruita d’un sol ús, llumins i escuradents.

Regalèssia de muntanya

Trifolium alpinum

Com és

Planta de fins a 20 centímetres d’alçària, de tija curta i amb una fulla formada per tres folíols agrupats en la base de la tija. És una espècie perenne (una part de la planta es manté viva tot l’any) amb una flor d’uns 2 centímetres, molt aromàtica i amb una tonalitat que va des del rosa fins al violeta, encara que de vegades pot ser de color crema o blanca. Floreix de juny a agost i l’arrel és comestible, amb un gust dolç similar al de la regalèssia, d’aquí el nom.

Estat de conservació

És una de les plantes que podem trobar en abundància al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, amb un risc mínim pel que fa a la supervivència de l’espècie.

On podem trobar-la

Creix als prats de les zones muntanyoses a partir dels 1.500 metres, arriba als 3.000 i és molt característica dels Pirineus.

Usos i propietats

És una de les plantes més apreciades pels ungulats salvatges. La seva arrel es pot mastegar i té un gust dolç i agradable, semblant al de la regalèssia. També se li atribueixen propietats medicinals.

Roure

Quercus pubescens

Com és

Els arbres poden arribar als 15-20 metres d’alçària i tenen una gran capçada, tot i que no és tan espessa com la de les alzines. Amb l’escorça fosca i arrugada, les fulles fan entre 4 i 15 centímetres de longitud i són més o menys dures segons les espècies. El fruit, la gla, és rodó i allargat i està cobert per una mena de barret anomenat cúpula.

Estat de conservació

A Catalunya, les rouredes ocupen una superfície total de 80.000 hectàrees. N’hi ha a totes les comarques i de set espècies diferents, entre els quals predomina el roure martinenc (Quercus pubescens). Les condicions extremes de sequera i el canvi climàtic estan afectant alguns roures de les comarques de Ponent, que en veuen amenaçada la supervivència a conseqüència de la falta d’aigua. Quan l’arbre es debilita, s’incrementen les plagues, a més de les infeccions víriques i bacterianes, i poden acabar morint.

On podem trobar-la

Al nostre territori les rouredes es divideixen en dos grups, segons si proliferen en climes més atlàntics i amb més pluges (rouredes humides), o bé en zones més mediterrànies (rouredes seques). La seva presència ens dona indicis de bona qualitat mediambiental.

Usos i propietats

La seva fusta s’ha utilitzat tradicionalment per a la indústria de la fusta i del carbó.

Activitats ecoturístiques Pirineu de Lleida

Les muntanyes de Lleida són un territori excepcional per veure fauna i flora i diverses empreses turístiques tenen un ventall d’activitats més que interessants. Aquí trobareu 10 propostes tant per descobrir animals i plantes com per enamorar-vos del territori fent activitats de turisme actiu i cultural.

Descobreix-les

PIRINEU DE LLEIDA

Fauna

Àguila daurada

Àguila marcenca

Almesquera

Aufrany

Ballester

Cabirol

Cabra salvatge

Cercavores

Cérvol

Daina

Gall fer

Gat fer o gat salvatge

Graèllsia

Granota roja

Guineu

Isard

Llop

Llúdriga

Marmota

Merla roquera

Mussol pirinenc

Os bru

Pardal d’ala blanca

Pela-roques

Perdiu blanca

Sit negre

Tallareta cuallarga

Tallarol de garriga

Trencalòs

Tritó

Truita

Voltor comú

Flora

Alzina

Avellaner

Avet

Bàlec

Boixerola

Cerinthe glabra

Ensopegall

Freixe

Genciana

Ginebre

Ginebró

Matafoc

Nabiu

Neret

Orquídia fantasma

Pi aquàtic

Pi negre

Pollancre

Regalèssia de muntanya

Roure

Salze

Savina turífera

Vern

Viola d’aigua